La vida que no vam viure

Se li acosta. Li agafa la mà. Per primera vegada des que és allí, ell reacciona, per més que sigui lleument, al seu contacte. D’entrada, un petit sacseig; després, una lleugera pressió; al final, una de ben ferma. Li agafa la mà tan forta com quan ella era petita, quan se l’enduia a perseguir coloms per la plaça Vella, quan ell encara el seu geni de la làmpada meravellosa, quan ell era el seu heroi, el seu únic, gran, invencible heroi, com si a través de la mà, del contacte pell a pell, volgués aferrar-se a la vida.

Nota de l’autor:
A fi de donar al Cèsar allò que és del Cèsar -o, més exactament, a Cleòpatra allò que és de Cleòpatra-, adverteixo al lector que aquesta novel.la, encara que dugui la meva signatura, no l’he escrita jo, sinó una amiga meva.
Una molt bona amiga que, havent viscut la història que s’hi narra, i per raons que descobrireu llegint-la, prefereix restar a l’anonimat.
Confio que, amb el temps, s’hi repensi i pugui recuperar el que és seu i ben seu.