La Barraca

Anys seixanta del segle XIX. Batiste, Teresa i els seus cinc fills arriben a l’horta d’Alboraia fugint de la misèria. Han arrendat uns camps abandonats des de fa 10 anys. Però aquelles terres i la seua barraca estan maleïts: tota l’horta ha jurat venjar la injustícia comesa contra els anteriors arrendataris, la família del tio Barret. Una cruel persecució contra la família de Batiste es desfermarà a partir d’ací. Els llauradors de la contornada, dirigits per Pimentó, defensaran la memòria de Barret, víctima i símbol de les injustícies que els propietaris burgesos cometen contra els arrendataris. Batiste només vol treballar la terra honradament, però, si cal, no dubtarà a carregar-se al muscle una escopeta nova de dos canons.

Mentre molts autors de la Renaixença presentaven l’horta de València com un immens jardí que semblava el paradís, Vicent Blasco Ibáñez va mostrar el conflicte social que condicionava tota la vida. Els propietaris espremien els arrendataris històrics de les terres, sovint llauradors illetrats, que no tenien fàcil revoltar-se contra una desigualtat ancestral i unes lleis que sempre donaven la raó als rics.